Eduard Genís Sol, juliol del 2017
A la Xina antiga, igual que en diferents cultures ancestrals, la psique estava integrada por una sèrie d’entitats semiindependents: l’esperit (神, Shén), l’ànima etèria (魂, Hún), l’ànima corpòria (魄, Pò), la reflexió (意, Yì) i la voluntat (志, Zhì).
Segons l’Eix Espiritual (灵枢, Líng shū), el cor atresora l’esperit (心藏神, Xīn cáng shén); el fetge l’ànima etèria (肝藏魂, Gān cáng hún); el pulmó l’ànima corpòria (肺藏魄, Fèi cáng pò); la melsa la reflexió (脾藏意, Pí cáng yì) o la capacitat de pensar, i el ronyó la voluntat (肾藏志, Shèn cáng zhì). Les activitats mentals, la consciència i el pensament estan repartides entre les cinc vísceres, però sempre sota la direcció centralitzada de l’esperit del cor (心神, Xīn shén). L’esperit (神, Shén) resideix al cor, però delega una part de les seves funcions als altres esperits, que resideixen a les altres vísceres i que actuen sota la seva direcció centralitzada.
La noció d’esperit posseeix diversos sentits en funció del context en què s’utilitzi, de tal manera que es tracta d’un concepte que s’escapa d’una simple definició. Així, en un sentit general, l’esperit fa referència a les manifestacions externes de les activitats vitals de la persona (神明活动, Shén míng huó dòng). En aquest context, descriu la complexió, o aparença general del cos, la vivacitat de la mirada, la del llenguatge, la dels gestos, la de les actituds, la de la capacitat de resposta. En suma, la vitalitat global de la persona. Així, direm que una persona té esperit quan posseeix ganes i alegria de viure, i aquesta condició pot llegir-se tant en el seu llenguatge verbal com en el corporal. Una persona sense esperit està apagada, i és taciturna, sense il·lusió, sense brillantor.
Però esperit també significa la força motriu que governa tota l’activitat fisiològica de la persona. El cor atresora l’esperit (心藏神, Xīn cáng shén) i aquest comanda totes les activitats del cos humà. Així, a través de l’esperit, el cor assumeix la direcció de tots els òrgans per tal que aquests puguin dur a terme les seves activitats fisiològiques (生理, Shēng Lǐ) de manera coordinada i harmoniosa. Les vísceres i les entranyes precisen d’aquesta direcció centralitzada del cor per al seu bon funcionament. És per això que en medicina xinesa es diu que el cor és el gran sobirà de les cinc vísceres i de les sis entranyes, l’estatge de l’essència-esperit (心著五脏六腑之大主也精神之所舍也, Xīn zhe wǔ zàng liù fǔ zhī dà zhǔ yě jīng shén zhī suǒ shě yě). En cas de pertorbació de l’esperit, es produeix un trastorn en les activitats funcionals dels altres sistemes orgànics i, en els casos greus, fins i tot un trastorn del procés vital en el seu conjunt.
L’esperit del cor rep les informacions provinents de l’exterior a través dels orificis purs (清窍, Qīng qiào), que no són més que els òrgans sensorials: ulls, boca, nas i oïda. A través d’ells, l’esperit s’informa del món exterior i el seu bon funcionament determina l’agudesa de la consciència. De manera que els òrgans dels sentits són les àrees de contacte que permeten a l’esperit del cor ser conscient del món exterior, respondre als estímuls externs i mantenir una interacció permanent amb l’entorn.
Un sentit particular de la paraula esperit el trobem en les qualitats del pols, quan es fa referència al fet que un pols saludable ha de tenir estómac, esperit i arrel (胃神根, Wèi shén gēn). Aquestes qualitats del pols serveixen com a indicadors d’un bon o d’un mal pronòstic del pacient. I aquí esperit té el sentit de força i suavitat de les pulsacions.
Finalment, el sentit principal de la paraula esperit fa referència a les activitats mentals (精神, Jīng shén), a la consciència i al pensament. Però l’esperit també representa la vida afectiva, el funcionament emocional de la persona. En medicina xinesa, el cor és l’òrgan principal relacionat amb l’activitat mental i el que presideix totes les emocions de la persona. Tot i així, des de la dinastia Míng (明) és prou conegut que les activitats mentals, la consciència i el pensament resideixen en el cervell (脑, Nǎo). Però en termes d’aplicació de les correspondències sistemàtiques que caracteritzen la medicina xinesa, aquesta realitat és pràcticament estèril.
El cor governa l’esperit-ment (心主神志, Xīn zhǔ shén zhì), o ment conscient i, en condicions normals, la ment serà clara, ferma, estable, àgil i capaç de respondre als estímuls externs, i l’estat emocional de la persona estarà impregnat de serenitat i de sana alegria de viure. A la patologia, en canvi, apareixeran signes de pertorbació mental i emocional, com ara confusió mental, insomni, una activitat onírica excessiva, excitació mental, o deliri. O bé trobarem un alentiment de les reaccions, abatiment, apatia o, fins i tot pitjor, obnubilació o pèrdua de la consciència.
Tal com hem esmentat anteriorment, l’esperit del cor (心神, Xīn shén) delega part de les seves funcions als altres esperits que resideixen en les altres vísceres (脏, Zàng). Malgrat aquesta delegació, l’esperit del cor dirigeix tot aquest conjunt de funcions dutes a terme pels cinc esperits (五神, Wǔ shén). Aquests cinc esperits i les cinc vísceres en què resideixen s’influencien mútuament i actuen de manera concertada per afavorir el bon funcionament psíquic i físic de la persona.
El caràcter 神, Shén, esperit, es compon de dos radicals: 礻, Shì, que representa l’influx del Cel, i 申, Shēn, que significa entendre, expressar. Així, en conjunt, aquest caràcter expressa que l’esperit del cor és una forma subtil de Qì (气) que s’estén cap als altres per relacionar-s’hi.
L’essència (精, Jīng) és l’origen i la base de l’esperit, tal com explica el capítol vuitè de l’Eix Espiritual (灵枢, Líng shū) quan diu que la vida es genera a través de l’essència. Quan les dues essències, la del pare i la de la mare, s’uneixen formen l’esperit. Després del naixement, l’essència del Cel anterior (先天之精, Xiān tiān zhī jīng) s’emmagatzema en el ronyó i, juntament amb l’essència del Cel posterior (后天之精, Hòu tiān zhī jīng), constitueix la base i la nutrició de l’esperit. Després de la mort, l’esperit simplement s’extingeix.
A la tríada essència-Qì-esperit (精气神, Jīng qì shén) la medicina xinesa l’anomena els tres tresors (三宝, Sān bǎo). Aquests tres tresors representen tres diferents estadis de condensació del Qì, essent l’essència el més dens d’ells i l’esperit el més lleuger, immaterial i subtil. De manera que l’activitat de l’esperit depèn de l’essència i del Qì. Si aquests són abundants, l’esperit estarà equilibrat. Contràriament, si escassegen, l’esperit estarà dèbil (神昏, Shén hūn), apagat, deprimit, ja que, en definitiva, l’esperit no és més que una gran concentració del Qì del cor. De manera que una insuficiència d’essència (精不足, Jīng bù zú) i/o un buit del Qì del cor (心气虚, Xīn qì xū) generaran aquesta situació d’apagada de l’esperit.
Però la relació entre l’essència, el Qì i l’esperit té una doble direcció. I és per això que l’estat de l’esperit afecta directament el Qì i l’essència. Així, la infelicitat, la depressió, l’ansietat i, en general, els diferents desordres emocionals pertorben el mecanisme del Qì (气机, Qì jī), és a dir, els seus moviments naturals d’entrada, sortida, ascens i descens, i acaben provocant un estancament d’aquest (气滞, Qì zhì). Si aquest estancament es perllonga, s’acaba transformant en calor (化热, Huà rè) o en foc (化火, Huà huǒ). Tots dos consumeixen el yīn i, per tant, l’essència.
D’altra banda, el cor governa la sang (心主血, Xīn zhǔ xuè). Això vol dir que el Qì del cor propulsa la sang a través dels vasos per assegurar-ne el transport d’aquella a tot l’organisme amb la finalitat de nodrir-lo i hidratar-lo. A més, la sang del cor constitueix el suport material de l’esperit i, per tant, de les activitats mentals. Al Preguntes Elementals (素问, Sù wèn) podem llegir-hi que la sang i el Qì són l’esperit de l’home. Això vol dir que l’esperit està constituït per una acumulació del Qì del cor, i que aquest esperit necessita el suport material de la sang del cor per residir-hi. Així mateix, l’Eix Espiritual (灵枢, Líng shū) confirma que la sang és l’activitat de l’esperit. Tot això comporta que si la sang del cor és abundant, l’esperit, de naturalesa yáng, tindrà una bona base en el yīn per arrelar-s’hi i, amb això, prou nutrició per estar calmat, tranquil i amb capacitat de concentració. Contràriament, un buit de sang del cor (心血虚, Xīn xuè xū) privarà de nutrició a l’esperit (心神失养, Xīn shén shī yǎng) i li generarà intranquil·litat (心神不安, Xīn shén bù ān) i un declivi de les facultats intel·lectuals i de concentració de la persona.
Un altre factor de pertorbació de l’esperit és la calor o el foc. Així, en medicina xinesa es diu que el foc arrasa fàcilment l’esperit (火易扰心, Huǒ yì rǎo xīn). Això és així perquè la naturalesa del foc és inflamar-se cap amunt (火性上炎, Huǒ xìng shàng yán), amb la qual cosa tant la calor com el foc tenen una tendència ascendent que fa que, sigui on sigui que estiguin localitzats en l’organisme, acabin afectant el cor i, amb això, agitant l’esperit. És per aquest motiu que el cor sent aversió cap a la calor (心恶热, Xīn wù rè), tot i pertànyer al moviment foc (火, Huǒ) en el context de les cinc fases (五行, Wǔ xíng).
Un altre factor pertorbador de l’esperit són les mucositats confonent els orificis del cor (痰迷心窍, Tán mí xīn qiào), un concepte que data de la dinastia Sòng (宋) i que implica una obstrucció per part d’aquelles que impedeix el lliure fluir del yáng pur (清阳, Qīng yáng), de manera que les funcions mentals i les sensorials queden bloquejades, situació que es pot manifestar en forma de vertigen, pèrdua de consciència, mania, convulsions, hemiplegia … Des d’una òptica biomèdica podríem posar exemples com la malaltia d’Alzheimer o el desordre bipolar afectiu.